1. |
A conveniència
03:48
|
|||
Que anau en contra nostra
és ja sabut de tots;
ho anunciàreu en campanya,
i això vos donà vots.
I ara treis la sobrassada
i també el glosador,
deis que defensau "lo nostro"
amb tanta devoció...
Però dins el cafè
la sal mai no hi fa bo...
Registre equivocat
a la televisió!
I tornau com sempre heu fet,
cert que ja no anau a cavall.
Sempre armats amb el Decret
de la Planta que seguiu renovant.
Cert que en aquesta illa nostra
hi fa un sol cegador,
cert que a molts dels aborígens
els manca la visió.
Han caigut amb innocència
a la trampa del traïdor
i han transgredit les normes
de l'accentuació.
Si manquen arguments,
alçau el caparró,
els trobareu pintats
als centres d'educació!
I tornau com sempre heu fet,
cert que ja no anau a cavall.
Sempre armats amb el Decret
Però aviat haurem de desbrossar.
|
||||
2. |
Per aigua estancada
05:33
|
|||
S'alçava el sol, el vent bufava a favor:
tu ho senties, tot canviava.
Sense dubtar feres girar el vaixell a babord,
tu et senties indomable.
Ben aviat saberes dur el timó,
els carrers tu controlaves.
A les tempestes t'enfrontares amb valor
a un mar que no s'acabava.
Amb un canut i una birra a la mà
conegueres aquest ritme que et fa ballar.
A contratemps, sempre a contracorrent,
prengueres la consigna d'anar més enllà.
Però no veieres que era necessari
lluny d'aquesta riba allunyar-se;
la carronya et dugué a un obscur naufragi,
navegant per aigua estancada.
Però passà el temps, sorgiren les complicacions:
problemes a totes hores.
L'espessa boira et feu perdre la direcció,
tu et senties tota sola.
El teu vaixell començava a tocar fons,
submergint-se en l'escòria;
tu romangueres atordida a bord,
perduda, sense memòria.
Quedant encallada en l'evasió,
tots els ritmes ballats quedaren en l'oblit.
Cos sense vida, aliena del món,
frustrares el teu somni d'anar mar endins.
Però no veieres que era necessari
lluny d'aquesta riba allunyar-se;
la carronya et dugué a un obscur naufragi,
navegant per aigua estancada.
|
||||
3. |
Queda esperança
03:58
|
|||
Gela al vespre i el dia és curt i gris,
de gel encorbatat,
que ja tenim molt vist.
I la llavor que no té aigua ni té sol
fa verd de Gamonal,
fa verd que fa país.
Massa mala vida, massa mala mort...
L'hivern s'acabarà...
mentre som flor d'ametller.
L'hivern s'acabarà...
ens queda esperança.
|
||||
4. |
Des de l'abisme
03:08
|
|||
Plora el violí, obscura melodia
ressonant pels racons d'aquest abisme.
Ni les formes coneix ja el cubisme;
plora el violí: si mor l'art, mor el dia.
Nostre propi foc crema l'alegria
mentre el fum respiram, complex sofisma;
les cendres esnifam, pervers cinisme;
ploren les pedres per la mort del dia.
Que esclati la consciència adormida.
Que esclati la puresa oprimida.
Que cremin les cadenes que ens corrompen;
que cremin, que les nostres vides rompen
i hem de salvar el sonet que interrompen.
De la vida l'essència respira;
respira submergida en l'escòria,
respira sanglotant sense memòria,
respira mentre l'ànima expira.
Mor la nit, mor el dia, i mor ple d'ira;
mor l'art, que passarà a la història,
ocuparà el seu lloc la gran cabòria
que alimentarà un nin que a res no aspira.
Que esclati la consciència adormida.
Que esclati la puresa oprimida.
Que cremin les cadenes que ens corrompen;
que cremin, que les nostres vides rompen
i hem de salvar el sonet que interrompen.
Que esclati la consciència adormida.
Que esclati la puresa oprimida.
Que cremin les cadenes que ens corrompen;
que cremin, que les nostres vides rompen;
que cremin, que el sonet que interrompen
podrà llavors ser lliure de per vida.
|
||||
5. |
Entre ribes
05:52
|
|||
No és terra el que trepitjam,
és fang, on els peus s'enfonsen.
No és aire el que respiram,
és fum, que ens deixa a l'ombra.
No és llum el que ara ens guia,
és foc, que els somnis crema.
I per això, en aquesta riba,
regna una foscor extrema.
Un sol riu corromp el món,
un riu fet de carronya;
divideix la terra en dos:
la claror i la penombra
Com rígids crits d'angoixa i agonia
s'eleva esquerp el pont de l'esperança;
sobre el riu, fins a Terra Alta avança,
establint el camí cap a la utopia.
No és senzill purgar la vanitat
si l'alienació cau sobre l'empresa;
la boira distorsiona la puresa,
allunyant de camí la veritat.
Molt parlà Dant d'aquesta travessia,
i massa intents quedaren en recança.
Cal avui treballar amb esperança
i avançar amb coratge i valentia.
Un sol riu corromp el món,
un riu fet de carronya;
divideix la terra en dos:
la claror i la penombra.
Però allà dalt, a la claror,
s'eleva l'altra riba;
governada per l'amor
amb puresa infinita.
|
||||
6. |
||||
Se'n va dormir en vermell,
guaiten tots es enemics.
M'atur enmig des camí, li he dat paraula a ma mare.
D'una branca de figuera
tres penjats pengen pes coll, un pam de llengua defora.
Jo passava pena de jeure rostit,
i ja tenc llit!
M'he fet un matalàs amb es cadàvers,
n'he col·locat dos de costat, es tercer va entravessat
i he dormit com es sauló...
He dormit com es sauló fins que es tres s'han despertat.
Fins que els tres s'han despertat.
Perquè jo som en Pere Poca Por
i he dormit com es sauló fins que els tres s'han despertat.
He dormit com el sauló fins que els tres m'han despertat.
Se'n va dormir en vermell,
som enmig d'un camp de batalla;
tots són cossos escampats, un trespol de carn humana.
M'he fet una barraca de cadàvers,
tres parets de mutilats me guarden de sa rosada
i he dormit com es sauló...
Fins que un gegant m'ha tallat es cap,
me l'han tornat a empastar amb es xarop de sa padrina
i me ve una tremolor,
l'han aferrat davant-darrera, som sa meva pròpia fera.
Jo som sa meva pròpia fera.
Perquè jo ja conec sa por,
sé que és el que en fa més:
un home amb sa cara girada.
I, a la fi, conec sa por:
jo només li tenc por a un home amb sa cara girada.
Jo només li tenc por a un home amb sa cara girada.
Quiet!
Tenc fred o tenc por...
Tenc fred o tenc por.
I com és que tremol si tu t'acostes i me dius:
Vols ser es meu amic?
|
Streaming and Download help
If you like Xarxa, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp